La Montserrat és la persona de qui vaig rebre l’Osteopatia Bioenergètica Cel.lular, que és un protocol per recol.locar tot el cos però que té com a part central la maniobra d’alliberament del pericardi.

Conèixer la Montserrat, per mi va representar, abans que res, l’encontre amb una persona clarivident, directa, divertida, bella, espiritual, però sobretot molt vital.

A l’hora de definir el seu treball, diria que és un treball xamànic. I potser, més que un treball purament, és una manera de viure, una exaltació de la vida, i una defensa de la màgia.

Jo venia de fer 2 anys a l’Escola Francesa d’Osteopatia de Barcelona, que té un temari que dura 6 anys. Però el contacte amb la Montserrat va ser molt diferent. El seu curs em va situar al cor de l’osteopatia d’una manera fulminant. De seguida vaig començar a sentir la vida a les meves mans, a contemplar estupefacte el que estava passant, i a entendre-ho. Aquesta manera de treballar de seguida va passar a ser meva.

L’osteopatía Biocel.lular és una teràpia basada en:
-L’escolta del cos amb les mans.
-La importància capital del Pericardi, que és la malla doble que recobreix el cor i el protegeix.
-El Reconeixement. Reconeixement dels teixits, de les emocions, de l’altre i de tot el que existeix. Les coses experimenten una expansió de vida quan hi portem la nostra atenció. (Aquesta ensenyança, no cal dir-ho, ens deixa en una situació de gran responsabilitat.)
-La visió xamànica de l’univers, segons la qual la Medicina és la relació del tot amb el tot. (una visió sistèmica).
-L’ús de la Paraula com si fos una clau per despertar l’Esperit en allò que designem d’una forma conscient. És una técnica que està a la cruïlla entre el científic i el simbòlic, com si aquestes dues coses no s’haguessisn separat mai.

Un tret d’aquesta técnica és que (com en l’osteopatia biodinámica, el craneosacral,…) els canvis no arriben forçats, sinó demanant permís a la vida que palpita a dins de cadascú.

El seu aspecte clau és el desbloqueig del pericardi, que es pot haver contret a causa d’una agressió, una emoció que ens sobrepassa, un accident, o quan renunciem a estar vius…. Un cop contret, tot el sistema està en alerta, i en aquesta situació és molt difícil gaudir de res. La situació es pot resumir amb una pregunta: “Estem oberts o tancats?”

Un cop alliberat el pericardi, tenim la porta oberta per retornar al teixit conjuntiu del cos el seu equilibri, la seva esponjositat i la seva circuació d’energia, aspectes claus per una bona salut.

Aquesta técnica té detractors tant en el món mèdic com en el sector de l’osteopatia més formal i acadèmica. Possiblement el treball de la Montserrat no s’hagi entès o hi hagi interessos corporativistes. Però la meva experiencia és que hi ha un abans i un després de l’alliberament del pericardi, de manera que l’he integrat dins les meves eines terapèutiques com a pas previ per desbloquejar una vèrtebra o qualsevol altra articulació.

La Montserrat em va batejar com a Guaridor i em va atribuir les característiques de Força i Sensibilitat, que accepto i agraeixo. Tot això va marcar un abans i un després.

Des d’aleshores, no exagero si dic que dec haver fet uns 10.000 tractaments escoltant el cos d’aquesta manera. Sé que aquesta tècnica anirà sempre amb mi. Ja em surt per defecte. Però el viatge continua, perquè un no deixa mai de posar-se interrogants.